TAL COM RAJA des de 2016






         Escrits d'autor publicats per Jordi Alcàsser a la revista Batec del Centre Moral d'Arenys de Munt

5 d'Agost de 2019

La qüestió de les deixalles

Filed under: General @ 18:41

Què passa els dissabtes cap a les 10 de la nit? Heu sortit al carrer i heu mirat davant dels portals? Apareixen una muntanya de deixalles! Per què hi ha persones que opten per aquest tracte amb el rebuig?

Rebuig és tot allò que no volem a casa, rebutgem allò que produïm i que no té una utilitat per nosaltres. És ben cert que entrem, com no podia ser diferent, en el món de la subjectivitat. La manera com tractem el que excretem, paraula d’origen llatí que significa separar, és una qüestió individual i intransferible.

Sigmund Freud va teoritzar de manera brillant, les diferents etapes que passem les persones en relació a la pulsió, concepte diferent d’instint que ens separa dels animals. Entre aquestes fases hi ha la fase anal on l’infant agafa consciència d’allò que excreta i se’n separa acabant per ser un oferiment a l’altre, un regal, quelcom que el reconeix a ell mateix diferent de l’altre.

Llavors, cal dir que aquestes muntanyes de merda que fan alguns barrejant tot tipus de deixalles: paper, envàs, rebuig, entre d’altres, expressen una falta total de consideració a l’altre social, bé, als altres. No considera l’altre social com un lloc on dipositar respectuosament , civilitzadament les pròpies deixalles. L’ajuntament, autoritat competent en el tractament de les nostres deixalles, en demana per respecte al medi ambient que seleccionem les deixalles i no col·laborem amb l’emergència climàtica. Tan costa assumir aquesta deferència amb l’altre? És a dir, concedir a l’altre social un respecte en relació al que rebutgem i no fer-ho de qualsevol manera sinó d’una manera civilitzada.

No diem sempre que era millor viure a l’antiga roma que a l’edat mitjana pel tracte que tenien de l’higiene i la salubritat? És una reflexió certament escatològica però necessària.

13 de Juliol de 2019

Els contes

Filed under: General @ 18:41

Explicar contes és un esdeveniment cultural que beu de la necessitat humana d’expressar-nos. Els contes ensenyen a parlar i mostren les vicissituds de la vida, són com una preparació pels nens i nenes. Ens il·lustren amb idees prou importants com l’esforç, el porquet que treballa i aconsegueix foragitar el llop amb la seva casa de maons, les aparences, el llop que es vol passar per la mare i s’enfarina les potes de blanc, però també són bel·licistes, el Gegant del Pi, o terribles i sanguinaris, com en Patufet que se’l menja un bou. En general tenen missatge de preparació i recordatori.
Actualment, molt preocupats pel políticament correcte hem posat en dubte l’adequació dels contes clàssics. Es considera que alguns són sexistes o promouen els rols de dona objecte, la rateta que escombrava l’escaleta o la ventafocs en són exemples. És cert que els contes en el seu origen, abans que els endolcís Disney fins a embafar, eren més crus i terribles, Hans Christian Andersen. Llavors els contes com qualsevol producte cultural viuen d’acord amb l’època que són escrits, per tant reflecteixen la manera de viure. Sonen tambors d’un escorament a la dreta, una dreta que semblava superada. Els contes són i seran sempre un altre element de llibertat on cada família, cada escola, cada explicador, expressarà i cada oient escoltarà a la seva manera. Necessiten boca i orelles que a vegades semblen menystingudes en comparació als ulls.

Juliol 2019

L’apasionant hip hop

Filed under: General @ 18:41

Uns cossos que es mouen al ritme d’una música molt energètica. Uns cossos que volen arribar al límit de si mateixos amb torsions i girs gairebé inhumans. Però gaudeixen i en el seu gaudi fan gaudir a qui mira. Són cossos que no ballen sols, sobretot ballen en grup. Però no només són cossos, són nois i noies fascinats amb el hip hop, que sobretot s’ho passen bé. El nom és poc important, el significatiu és el que expressa. Expressa un desig d’alliberar-se de tot definitivament, impossible!, en un espai i un temps sense religió, ni ideologia, ni tradicions. Només el cos en la seva versió més extrema i moltes ganes de superació. El component sensual no és el seu fort, sinó que sembla que vol trencar també amb els gèneres. Sobretot són noies i algun noi que escullen exhibir-se, de manera excel·lent, recordant-nos els temps que corren. Unes generacions que pugen sense masses tabús, que ho volen esberlar tot en nom de l’experiència individual. Ara més que mai no necessiten ningú que els guiï, potser només que els acompanyin. Dels balls de saló, als balls excèntrics del hippies, passant pels balls radicals de la discoteca, ara som al ball individual que es vol alliberar de tot però no sol sinó en grup. Em fascina el moviment al límit i l’expressió a les cares certament paradoxal. Passió és la paraula que ho simplifica i tot allò que es fa amb passió val la pena. La passió es transmet, s’encomana, fa grup.

Gràcies!

Juny 2019

Conflictivitats a l’escola

Filed under: General @ 18:39

L’altre dia em van explicar un problema. El cas és que un nen/a es portava malament a classe. Però es portava molt malament, no atenia a la mestra, no aprenia les lliçons. Em varen explicar que contestava malament i que sovint jugava sol/a. Els altres nens i nenes no el volien gaire a prop perquè era conflictiu/va. Algú també em va explicar que amb el temps va anar agafant agror al caràcter, una defensa per tot i amb tothom. Pel que em varen explicar els pares estaven preocupats per la situació i atabalats per les reunions amb la tutor/a i el director/a de l’escola. Aquest cas és un cas que es repeteix a moltes escoles i instituts. Sé que és un tema delicat i que neguiteja. Com fer amb això o com diria Freud amb l’allò?  

Proposo treure i no afegir. Treure’n un saber a partir de la pregunta. Què passa? Què li passa a aquell nen/a? i sobretot preguntar-li a ell/a. Endinsar-nos al món de les paraules que envolten a l’alumne/a de l’escola, al fill/a d’uns pares, al net/a d’uns avis amb una història, la seva. També ciutadà i subjecte amb unes característiques pròpies i úniques.

Ens agrada parar amb els nens/es, provar d’escoltar-los en silenci i atentament. A poc a poc entrar al seu món, també dibuixant i cantant, amb fermesa i valentia, esser d’alguna manera algú valent per ell/a per despertar-los a la pròpia valentia. Perquè sovint allò que els passa és molt paradoxal, té molt a veure amb ells i gens a veure amb ells a la vegada. La nostra feina és anar apropant-los a si mateixos. Estan tan implicats que ni se’n donen compte. I sí, a vegades tenim èxit i a vegades no.

Maig 2019

La grip

Filed under: General @ 18:38

Tenir l’experiència de la grip és bastant desconcertant. Ho és perquè se’t fa evident que som fràgils i en la malaltia un n’és corporalment conscient. A més és una malaltia que el departament de salut aconsella no fer res o poc, deixar passar les dues setmanes de rigor, normalment sense més conseqüències, hidratar-te i si fa falta per alleugerir algun símptoma, algun paracetamol. És així, som moltes coses però també som un organisme que en psicoanàlisi situem en el real. El real és allò que va més enllà de la cultura, de la imatge, l’inevitable, no té a veure amb el concepte quotidià de la realitat. Les malalties formen part d’aquest real i els símptomes la manera d’expressar-se . Doncs amb la grip tot es desballesta; bonic aquest verb desballestar que en el DIEC* diu destruir el degut enllaç, l’ajust, de les peces de què es compon. Doncs d’això es tracta la grip d’una destrucció temporal dels enllaços, de les peces que et lligaven a la vida, al carrer, que t’obliga a marxar-ne durant uns dies per aballestar-te.  Molta gent i també el propi malalt es sorprèn de lo aixafat que es sent, de la debilitat que sent el cos i el dolor. Tot d’una ja et trobes millor, ja tornes a ser tu, la malaltia que t’havia arrabassat el jo te l’ha tornat i llavors és quan et vols assegurar que està sencer que no has perdut res. Som un aballestament que en principi funciona però que també es pot desllorigar per tornar a composar-se. Això sí cadascú té la seva pròpia composició, estructura, estil i fins i tot manera de posar-se malalt. Amb la grip no hi ha res a fer, s’ha de parar, recloure’t i cuidar-te. Sovint si vas de mil homes la malaltia dura més. Potser el cos et demana un moment per pensar.

*Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans

Març 2019

Sobre les distàncies

Filed under: General @ 18:37

La distància és relativa, agafar distància d’un problema, respectar les distàncies, marcar distància, millorar en les distàncies curtes, son expressions que parlen d’un problema crucial de l’esser humà. La distància mesura la confiança que tens per algú, també la desconfiança. La distància entre un nadó i la seva mare és mínima. Madurar també vol dir acceptar les distàncies com a expressió de la diferència. Una abraçada és posar entre parèntesi la distància momentàniament, o no tan momentàniament, per seguir amb les nostres vides. Donar la mà és una formalitat semblant a l’abraçada. La distància d’un viatge és variable de manera proporcional al temps que estàs dormint i el que et distreus. L’altre vector germà de la distància és el temps per això la velocitat es mesura en Km/h. Una distància de seguretat és necessària per respirar. La distància és objectiva: es pot mesurar, però també es subjectiva: es pot sentir. L’atracció (aquella tendència a reduir espais) és objectiva en els imans i subjectiva en els enamorats, l’amor és cec diu la dita. Per pensar en claredat és necessària una distància amb el propi pensament. La soledat és la impressió subjectiva de molta distància amb els demès. També podem construir distàncies imaginàries per sentir-nos més importants. Les nostres societats tardocapitalistes i hipertecnològiques viuen immerses en la creença que l’estat natural de l’esser humà és el consum i l’aïllament. En realitat la distància és relativa, ja ho va dir Einstein.  

Febrer 2019

Sobre l’entusiasme

Filed under: General @ 18:37

Del grec enthousiasmós, ‘èxtasi’, derivat d’enthousiázo, ‘estar inspirat per una divinitat’, i aquest, d’énthous, ‘inspirat pels déus’ (literalment, ‘estar habitat per un déu’), derivat de theós, ‘déu’.

L’Entusiasme és l’expressió màxima de l’acte. Com portat per vents favorables on el tot és pot fer i tot és possible agafa la millor vertent. És sens dubte un estat de plenitud. Però per abastar l’entusiasme és necessari saber el rumb. No es pot estar entusiasmat per qualsevol cosa i de qualsevol manera. L’entusiasme es pot confondre amb estats pertorbats de la consciència, on sobtadament es pot caure a l’altre extrem, el de la melancolia. Aquest són conceptes ancestrals que parlen de la condició humana, volàtil i canviant, també en falta i desitjant. L’esser humà com tot és efímer doncs té un temps determinat. És durant aquest temps que ha de trobar un posicionament ètic que serà únic i personal.  Un lloc al món propi que li permetrà transitar amb entusiasme. L’entusiasme no és del món de la moral, té més a veure amb el subjecte i les seves possibilitats, a ningú li entusiasme el mateix encara que alguns ho pretenguin. La tendència a el mateix entusiasme és la dictadura, és millor sorprendre’ns per l’entusiasme d’un altre i no creure que aquell comportament diferent del nostre és conseqüència d’un error. Ningú té la veritat absoluta. És en aquest espai indeterminat on millor es poden prendre decisions, és sens dubte la millor manera d’educar!

Gener 2019

Narcinisme

Filed under: General @ 18:36

En alguns cercles de psicoanalistes s’insisteix que la política no està bé, que alguna cosa no va. La política que hauria de dedicar-se a organitzar la polis, s’ha tornat una pugna pel poder constant. Ja no es respecten els tempos i les paraules s’utilitzen més com a eines punitives que constructives. Són temps de crisi. Podríem dir que hi ha temps de tot menys de fer política. No hi ha pensament, hi ha acció i reacció sense fi. La conseqüència d’això són els populismes que diuen allò que la gent vol sentir per obtenir el poder. L’art de la política s’ha tornat el tacticisme dels poderosos, res a veure amb la veritat. Estem instal·lats en la postveritat i els fets han perdut el pes específic, d’aquí a la desorientació general. L’imperi de la tecnologia sumada al capitalisme global situa la tasca política gairebé com a residual, com un semblant. Sembla que es fa política però s’està molt atrapat amb els mercats. De tant en tant algun polític s’envalantona i fa un acte polític significatiu, però ràpidament els mercats reaccionen sense aixecar gaire polseguera però sí amb molta efectivitat. Colette Soler , psicoanalista francesa, d’aquesta manera de fer en diu NARCINISME, barrejant narcisisme i cinisme en una sola paraula. És una subjectivitat que mira per ell i veu a l’altre amb cinisme i no com un igual. El món s’ha anat transformant en un tots contra tots perdent de vista allò que ens uneix com és el reconèixer-nos en falta. Antigament les persones es feien regals, ara hem deixat de ser tontos i ens hem tornat narcisistes. Potser exagero, segurament si, però potser no.

Desembre 2018

La curiositat

Filed under: General @ 18:35

            Ser curiós vol dir seguir el fil de la curiositat, diria que és una actitud davant la vida. Rera els mandats i les moltes obligacions ser curiós té a veure amb la intel·ligència. Curiosament la paraula curiositat ve del llatí curo que té la mateixa arrel que curar o tenir cura. Amb un mica de llicència diria que la curiositat és d’aquells que més enllà de creure’s el que ve de primera mà busca més enllà per saber com són les coses, que utilitza la pròpia intel·ligència, paraula que significa etimològicament llegir entre línies, inter-legere, per mirar de saber. Hi ha persones que parlen que la curiositat és mala companya i hi ha una frase feta castellana que ho testimonia la curiosidad mató al gato, aquesta frase la deuria inventar algú que no volia desvelar algun secret incòmode. Voler saber sobre un mateix és voler saber sobre els demès perquè al final som en bona mesura en relació als demès. Algú que no es mou en el fil de la curiositat potser viurà en la comoditat però serà avorrit. En les dictadures la curiositat està penada, ja que tot i tothom ha de seguir un mateix camí, el marcat pel dictador. Llavors en una societat sana i democràtica s’educarà als fills i alumnes en la curiositat sense imposar dogmes innecessaris que molt sovint busquen protegir l’establert. Doncs la curiositat demana de pensament, de lligar caps, de llegir, d’investigar i darrera la curiositat pot venir l’interès i la dedicació. Penso que una vida dedicada a alguna cosa comença amb el cuquetl de la curiositat. En el meu cas em dedico a la psicoanàlisi perquè als dotze o tretze anys una amiga em va regalar un llibre de Freud La interpretació dels somnis i al llegir-lo em va picar la curiositat, van apareixer més preguntes. A partir d’aquí una cosa va portar l’altre.

Novembre 2018

Mosquits

Filed under: General @ 18:35

De què serveixen els mosquits? Les mosques s’alimenten de deixalles i més que res molesten, les abelles fan mel i si no les emprenyes ni et fan cas, les formigues són distretes i hi ha molts de nens que els encanta observar-les. De què serveixen els mosquits? Sort que ara a l’octubre ja no en queden gaires o per sort, cap! Quin insecte més desagradable! Abans quan només hi havia els autòctons almenys només picaven al vespre, però ara amb el desgavell de la globalització i el mosquit tigre ja no respecte ni els horaris. Aquest, el mosquit tigre, és un insecte horrible amb les seves franges blanques i negres i és més gros. Mira que ho sóc de respectar tots els animals, i fins i tot si es cola algun insecte a casa el recullo per exemple amb un pot i el deixo lliure, els mosquits (o els moustique com diuen els francesos) els mato! No els tinc cap compassió i li estic ensenyant al meu fill a ser implacable. A ell també el piquen, a la filla i a la meva companya no, quina sort! A més, els molt malparits, tenen una tècnica infalible, si no els veus has llepat, quan et claven el fibló et deixen anar un líquid anestèsic i així no t’enteres i et poden xuclar la sang tranquil·lament, però després els molt cabrons et deixen anar el verí perquè et piqui! Però perquè!!!! Si jo de sang en tinc molta i els en podria donar una mica si en parléssim. I el soroll, aquell sorollet tant agut, ttssssssssssss!, a la nit, mig adormit, el sents i no saps on és però saps que va a per tu!. De veritat jo no sé qui va ser el savi que va inventar els mosquits, però s’ho podia haver estalviat! He dit!

Octubre 2018

Next Page »

© 2019 TAL COM RAJA des de 2016   Powered by WordPress MU    Hosted by blog.cat - la xarxa de blogs del Racó Català
css.php